De manera generalitzada trobo les seves reflexions molt encertades.
(en alguns casos m’he prés la llibertat de subratllar algunes frases)
Energía y oligopolios
Deberíamos adoptar un modelo basado en energías renovables porque no contaminan
JOAN MAJÓ
El País 2 SEP 2015
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/08/31/catalunya/1441046526_078470.html
En una sociedad formalmente “libre”, cuando un grupo, o un Estado, busca más poder, intenta conseguir el control de los recursos básicos que necesitan los ciudadanos para vivir. ¿Qué significa esto? Veamos…
En último término, para vivir, las personas sólo necesitamos energía e información. La energía de los alimentos permite mantener vivas las células de nuestro cuerpo y nos da fuerza muscular. La energía que obtenemos de todas las otras fuentes materiales, nos permite regular las temperaturas, desplazarnos, fabricar herramientas y hacer cosas imposibles de hacer con nuestras solas fuerzas… La información que recibimos a través de los sentidos permite que nuestras neuronas puedan conocer, pensar, decidir, y hasta amar. El control sobre la vida personal se puede conseguir, pues, a través del control de la energía y del control de la información. Se puede añadir, claro, un elemento morboso: el del control de la capacidad de matar.
En la lucha por el poder vemos, entre otros, cuatro caminos que se siguen alternativa o simultáneamente: controlar en lo posible los recursos alimentarios, monopolizar en lo posible los recursos energéticos, intentar controlar los medios de información, y también, intentar controlar las armas. Las características naturales de cada territorio geográfico, sus recursos alimentarios y sus recursos energéticos, así como su “riqueza humana” entendida como capacidad de generar información y conocimientos, explican mucho sobre la cuota de poder de cada Estado.
No voy a seguir con esta explicación general. Me quiero centrar solamente en el segundo aspecto: los recursos energéticos. Sabemos que toda la energía de que podemos disponer tiene su origen en la que el sol genera y nos envía, o en la que nos envió hace siglos. Pero en un caso y en el otro, las cosas funcionan de forma muy distinta. La primera la podemos aprovechar de forma más o menos inmediata: podemos utilizar la radiación solar, el viento, las mareas, los ríos, o los seres vivos (vegetales o animales). La otra la hemos de recuperar quemando la materia viva fosilizada desde tiempo atrás en forma de petróleo, carbón o gas natural. Partiendo de esta distinción renovable/fósil, podemos explicar y entender muy bien la geoestrategia de la energía. (Olvido voluntariamente la fisión y la fusión. No creo que estas cambien las cosas…)
El reparto mundial de los recursos fósiles está totalmente determinado por la geología (existencia de yacimientos de carbón, gas o petróleo), lo que genera situaciones de gran dependencia de unos territorios respecto de otros. Por otra parte, la recuperación supone la necesidad de enormes inversiones fijas en grandes centrales de generación y en extensas redes de distribución. Las inversiones están sólo al alcance de grandes grupos económicos, con costes fijos y variables muy importantes. Estas características permiten que algunos Estados y algunas grandes empresas puedan obtener beneficios muy altos a costa de los consumidores finales.
La energía procedente actualmente del sol, aunque depende de la climatología, está mucho más repartida, y sus costes de recuperación son mucho más bajos ya que el combustible es gratuito y los gastos son solamente los de amortización de las inversiones en parques de transformación y en elementos de almacenamiento.
Debido a sus características naturales, territorios como Europa, España o Cataluña, deberían centrar su estrategia energética en cinco direcciones: adoptar un modelo basado muy mayoritariamente en energías renovables, abandonando las fósiles cuya combustión además emite CO2; mejorar la eficiencia general en el uso energético; favorecer la generación distribuida y la autogeneración, evitando los grandes costes de distribución; promover los vehículos eléctricos; y en priorizar la investigación y el desarrollo de métodos mejores de transporte y almacenamiento (redes inteligentes, nuevas baterías, e hidrógeno…).
Ello reduciría mucho los costes, mejoraría mucho nuestras economías, aumentaría nuestra autonomía energética, y contribuiría a evitar los efectos del cambio climático. Chocará, evidentemente, con los intereses actuales de los países productores de petróleo y de gas, y con los de aquellos oligopolios empresariales que dominan el sector y que se resistan a adaptarse. Por ello son decisiones políticas difíciles; pero posibles.
===============================0
extret de:
Una barreja explosiva
JOAN MAJÓ
ARA 4 Nov 2015.
http://www.ara.cat/opinio/barreja-explosiva_0_1462053796.html
1. L’economia financera. Les darreres dècades hem anat disminuint l’activitat productiva i augmentant l’activitat financera, que ha passat de tenir un paper d’auxiliar de la primera a ser una finalitat en si mateixa i a prendre majoritàriament una dimensió especulativa. Com que l’especulació (sigui en productes financers, en béns immobiliaris o en productes energètics...) no crea valor, però crea plusvàlues i augments aparents de riquesa, provoca uns creixements ficticis del PIB que tard o d’hora s’evaporen, com va passar el 2007 i el 2008. No n’hi ha prou havent salvat els bancs, substituint els seus actius ficticis amb diners dels contribuents. Cal retornar a una economia productiva (industrial i de serveis) i tornar a situar l’activitat financera en el seu lloc, cosa que està per fer.
2. La globalització asimètrica. La progressiva desaparició de fronteres per a persones, productes, diners i informació ha suposat una gran llibertat de moviments, sobretot per als dos darrers, que es mouen en forma de bits sense cap dificultat. La globalització ha donat al mercat de capitals una llibertat absoluta, ja que les regulacions que el podrien limitar segueixen tenint àmbit estatal. Els capitals poden, per tant, eludir tot tipus de normes canviant d’un lloc a un altre. A la pràctica, això ha suposat la plena desregulació, davant de la qual els estats nacionals han quedat impotents. Abans els estats posaven normes i impostos als capitals; ara són els poders financers els que imposen les seves condicions als governs d’aquests estats. Aquesta asimetria entre diners i política s’ha agreujat encara més per les reticències dels governs europeus a perdre competències i cedir-les a la UE, i també, en part, per la fragmentació que ha suposat l’aparició a Europa d’una dotzena de nous estats cada cop més petits i més fràgils. Mentre no acabem de construir una unitat política de tipus federal que tingui les dimensions i el poder per fer front al pes del món financer, seguirem estant a les seves mans.
==============================0
Davos i el capitalisme
JOAN MAJÓ
ARA. 28/01/2016
Dos dies abans de la posada en marxa del Fòrum Econòmic Mundial, no sé si casualment el Fons Monetari Internacional va fer públic el seu informe sobre perspectives de l’economia mundial. El dia abans de començar, segur que no casualment, Oxfam Intermón va publicar el seu informe núm. 210. D’altra banda, les borses, una vegada més, empenyen plenament la direcció de l’economia...
L’FMI redueix les previsions de creixement de l’economia mundial; detecta reptes que, “si no es gestionen adequadament, podrien fer descarrilar el seu creixement”, i urgeix “a prendre mesures d’estímul a la demanda i a fer reformes estructurals”.
Oxfam insisteix, un cop més, en el gran increment de les desigualtats; denuncia que ara les 62 persones més riques del món ja acumulen la mateixa riquesa que els 3.600 milions de persones més pobres; explica que la riquesa dels 62 ha crescut en 5 anys un 41%, mentre que la dels 3.600 milions s’ha reduït un 41%, i calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats més de 7,6 bilions de dòlars.
La lectura dels informes m’empeny a expressar algunes conviccions personals, no sé si vàlides arreu, però sí a Espanya i a Europa.
Crisi. No hem sortit de la crisi. Hem aturat la recessió i hem recuperat un cert creixement, fruit d’algunes reformes imprescindibles (amb gran dolor per a una part de la població) i d’alguns elements externs conjunturals (euro, petroli, liquiditat...). Però la recuperació no ha arribat a tothom, i no és sòlida; falten encara reformes més profundes que afecten l’estructura del sistema. La crisi era un avís de tot això, i, en no haver reaccionat, seguim en crisi sistèmica.
Desigualtat. La desigualtat no és la conseqüència de la crisi; és, en bona part, la seva causa. L’element fonamental de la fortalesa d’una economia desenvolupada ja no és la reducció de costos: ha passat a ser la productivitat i la innovació. Tant l’una com l’altra demanen una millora de la inversió en capital humà (salut i formació) i un augment de la inversió física productiva (tecnologia i capital). L’augment de les desigualtats ha reduït l’abast i la qualitat dels serveis bàsics, i aquest és un dels dos factors que ha degradat la productivitat del conjunt; ha reduït també les retribucions salarials, i ha suposat una reducció del consum. Un cercle viciós...
Especulació. Hi havia un temps en què es podia justificar un cert nivell d’acumulació de riquesa, ja que això permetia disposar del capital imprescindible per incrementar la inversió privada en equips i tecnologia, i per tant ajudava a augmentar l’ocupació i la productivitat total. Però això ha deixat de ser així. Gran part de la nova riquesa acumulada per una part de la població no s’ha dedicat a augmentar la inversió productiva sinó a un negoci especulatiu que no ha creat valor real i que ha provocat una inflació del valor dels actius financers i immobiliaris, i dels recursos energètics i alimentaris, que són cada cop més lluny de l’abast de molta gent. La pretesa funció social de la riquesa ha desaparegut en bona part. La importància de l’economia financera respecte de la productiva, la globalització i la desregulació del mercat financer, i l’augment de les desigualtats, són els virus que han corroït el sistema.
Anticapitalisme. No és d’estranyar que tot plegat hagi originat propostes antisistema. Si això vol dir eliminar la llibertat, ressuscitant economies planificades i estatalitzades, no m’hi trobaran pas. Però potser em trobaran a primera fila si suposa: 1) mantenir el funcionament del mercat, amb una forta regulació per fer eficaç la competència, eliminant els abusos, els oligopolis i les posicions dominants; 2) potenciar una forta redistribució fiscal que asseguri un estat del benestar sòlid, i 3) atacar frontalment, amb regulació o amb tractament fiscal, l’economia especulativa i la preponderància dels mercats financers en les decisions econòmiques.
El sistema malalt no és tant el capitalisme com el capitalisme financer. Sospito que a Davos hi són sobretot els que volen defensar el sistema tal com està ara, i per això no estan disposats a acceptar que està corcat. El sistema que convindria és el que proposaven i haurien de tornar a proposar, amb el nom que calgui, els partits socialdemòcrates europeus ja fa uns trenta anys. Però fins i tot ells han caigut en el doble parany de la desregulació i de la fiscalitat no redistributiva. Serà llarg...