Pla estratègic.

Manresa és una ciutat important de Catalunya que ha estat molts anys amb una certa letargia, però recentment ha vist com li arribava una allau migratòria espectacular. Un quart de la població (empadronada) fa menys de 5 cinc anys que viu a la ciutat. La meitat d’aquests nou vinguts arriben de terres i cultures llunyanes, però l’altra meitat venen de l’àrea metropolitana de Barcelona cercant, en primer lloc habitatge a preu assequible. L’activitat empresarial s’ha disparat, però els preus del sòl també. Manresa està sotmesa a una forta estrebada i estem en temps de canvis, això ha portat a l’Ajuntament a plantejar-se seriosament com afrontar els grans reptes que se li presenten i, amb molt bon criteri, ha endegat un procés de reflexió conduent a dotar-se d’un pla estratègic.

El planteig més de fons del debat estratègic de Manresa és, serem la residència o el dormitori del que no cap a la regió metropolitana de Barcelona, o mantindrem una personalitat pròpia? Serem la perifèria de Barcelona o mantindrem i farem créixer una identitat mil·lenària que es diu Manresa? No hi ha dubte, a tots, a Manresa, a Barcelona i a Catalunya sencera, ens interessa servar la identitat pròpia i la diversitat d’un territori viu i divers. Aquestes són les estratègies que cerquem els manresans a través dels treballs del pla i que hem d'assolir amb la nostra empenta i amb l’ajut de tota la resta de catalans.

La centralitat ferroviària.

Manresa ha patit els seus aïllaments històrics, ja sigui per manca de comunicacions o per injustos peatges, també ha aguantat crisis industrials importants, però sortosament tenim també un llegat històric que cada dia és més valuós, el ferrocarril. No un tren, sinó dos, que ens enllacen formidablement amb la sisena regió metropolitana d’Europa. Això, quan les ciutats del món que es preparen per al futur posen sobre la taula què fer davant del denominat “escenari petroli zero”, no té preu. És una benedicció, no del cel, sinó de la història i de l’afany dels nostres avantpassats. El ferrocarril és futur i és per això que és un dels eixos estratègics del govern Maragall. Manresa ha d’aprofitar aquesta bona connexió ferroviària per a esdevenir de veritat el cor de Catalunya. En aquest sentit, ningú en el debat del pla estratègic dubta que cal tornar a la interconnexió de les dues línies de tren que tenim.

Ara bé, la qüestió rau en on fer aquesta interconnexió. És aquí on, en la meva opinió, cal tenir l’ambició que ens demanen els temps. Repetir la interconnexió al Passeig del Riu seria tornar a l’inici del segle XX i estem a l’inici del segle XXI. Tenim un lloc ideal per fer aquesta interconnexió i per fer-la, a més a més, intermodal amb l’Eix Transversal i l’Eix Diagonal. El territori ens ho posa en safata als peus del simbòlic Coll Baix. Des d’aquest turó tan manresà es veu amb claredat que hi ha un magnífic espai que va des del Xup fins a la partida rural dels Balsells, sí, darrera el collet de la Mina (del tren cap a Calaf), allà on encara hi han restes del que havia sigut la torre de’n Lluvià, per allà on Catalana de Gas hi va instal·lar un gasòmetre. Tots aquells territoris de secà, travessats per la riera de Rajadell, estan al rovell de l’ou de la centralitat intermodal catalana. Allà és on Manresa ha col·locar l’aposta de la seva personalitat de segle XXI. No fer-ho seria ser curts de mires.

Ciutat del coneixement.

El futur no són habitatges, ni indústries, ni logística de mercaderies amb camió. Tot això és necessari i fins i tot bo, però no és segle XXI sostenible. El futur sostenible és el coneixement. El futur no ha de ser totxo i especulació, el futur ha de ser una bona gestió, amb molta propietat pública, dels terrenys més centrals de Catalunya per a col·locar-hi un gran centre de coneixement. Catalunya li deu a Manresa, Catalunya es deu a ella mateixa, una gran infraestructura de coneixement. Manresa li ofereix a Catalunya uns sols d’alta qualitat medi-ambiental i d’alta accessibilitat en cotxe i en ferrocarril.

Tenim una ciutat germana, Girona, que en poc més de 15 anys ha muntat una universitat pública amb més de 10.000 estudiants. Prenem-li la mida al campus de Montilivi (i al seu entorn d’alta qualitat ambiental) i col·loquem-lo als Balsells amb dos trens que l’enllacen de dret amb la regió metropolitana de Barcelona. Que no s’ha de dir universitat?, tant li fa, ha de ser un gran centre de producció de coneixement al servei de Catalunya sencera.

A aquesta ambiciosa Manresa del coneixement s’hi arribarà amb metro o amb tramvia des de Sant Pau, des de les estacions de Viladordis i de Manresa Alta i des del baixador del Passeig, passant per Sant Joan de Vilatorrada i enllaçant amb Súria i Santpedor per les plataformes ferroviàries preexistents. I aquest enllaç coronant tota la ciutat és possible perquè els polítics encarregaran el seu disseny i construcció als enginyers i aquests el faran en túnel o en trinxera o en viaducte o en el que sigui, perquè avui la tècnica no té límits si la comunitat té voluntat de ser! I perquè amb el nou Estatut tenim més diners per inversions. No ho farem els manresans sols, com no ho han fet la resta de ciutats de Catalunya soles. A Manresa ja li toca compartir i gaudir de l’esplendor de Catalunya. Els manresans hi hem d’aportar la nostra part, com a mínim l’ambició.

L’enllaç amb l’Eix Diagonal.

Aquests dies està viu el debat de quina ha de ser l’opció del traçat de l’enllaç de l’Eix Diagonal amb la ciutat i l’Eix Transversal. Les propostes d’infraestructures que ens presentin els enginyers han d’estar al servi dels projectes estratègics de la ciutat, han de ser súper respectuoses amb el medi natural i han d’estar al servei del desenvolupament social sostenible. No es tracta de que “facin” una carretera territorial que “passa” per Manresa i nosaltres mirem que no ens destorbi massa. Es tracta de que fem (tots) una carretera al servei de Manresa i coherent amb la lògica estratègica de Manresa, i a més, com que Manresa omplirà de contingut i de coneixement el seu territori, aquesta carretera tindrà molt més sentit per a tot Catalunya. Sembla doncs que des d’aquesta perspectiva la millor opció és la proposta que va més a l’Oest (i si pogués anar encara un xic més a l’Oest, millor). És la proposta que el DPTOP té com a prioritària. Cal que aquesta obra sigui curosa amb el bosc del Suanya i amb seves fonts i amb les riberes de la riera de Rajadell, i amb els seus tolls on anaven els nostres avis a banyar-se, oi tant!, però sobre tot ha d’estar al servei de la sostenibilitat social de la ciutat, que vol dir tenir personalitat pròpia dins de Catalunya i no ser mer dormitori perifèric. Ha d’estar al servei d’una estratègia més ambiciosa per Manresa.

Pep Centelles i Portella[1]

18 de juny 2006.

[1] En Pep Centelles és enginyer, fou cap d’urbanisme de l’Ajuntament de Manresa de 1980-85, és assessor en estratègies urbanes i membre de Consell Econòmic i Social de la ciutat de Barcelona.