Ja de jovenet quan vaig llegir per primera vegada “El petit príncep”, la historieta que més em fascinà
fou la dels volcans. Això dels volcans té un no sé què de seducció que sempre m’ha distret molt.

Aquesta fascinació insatisfeta em provocava sovint un cert desig d’experiència directa. No me les
havia hagut mai cara a cara amb cap d’aquests enigmes geològics en activitat, però en tenia ganes.
La intuïció em deia que algun dia la meva vida es creuaria amb un volcà. Durant molts anys em vaig
haver de conformar amb el Cogulló d’Estela, allà més amunt de Berga, que no té res de volcà, però
que: “si porta barret, no tingueu por de la sed”.

Sense menysprear la tardor profunda dels paisatges olotins, he de confessar la meva decepció quan
vaig anar a visitar els volcans de La Garrotxa. Sort que, per ser amic de l’art romànic, l’ermita de Sta.
Margarida em donà una tendre satisfacció compensatòria. Tan petita, tan ben posada dins del sot de
l’antic cràter, la vaig gravar a la memòria com una coqueta peça de pessebre. Ara bé, de la
magnificència que hom espera d’un volcà, em sap greu haver-ho de dir, ben poca cosa. D’altra
banda però, tampoc cal capficar-s’hi massa, ja se sap, els volcans de veritat son cosa de terres
llunyanes i exòtiques.

El Vesubi, amb la seva llarga història d’erupcions des de l’època dels romans, em semblà un
espectacle correcte i poca cosa més. Nàpols em va encisar, però el volcà? És clar, les fumeroles fan
patxoca, diríem que deixen satisfets als turistes, que ja és prou. De totes maneres, al final de la
jornada, el suposat monstre restava totalment letàrgic. El seu son dura des de set anys abans que jo
nasqués. Així doncs, per a mi, Vesubi no fou gaire més que una vella història passada.

Més tard, però, per aquells tombs imprevistos i gratuïts que dona la vida, les coses van canviar i vaig
tenir l’ocasió de saber el què era un volcà de veres: durant una bona temporada, prou llarga com per
poder-la mesurar en anys, vaig tenir la sort de viure al costat d’un volcà. La veritat sigui dita, vivíem
prop de dos volcans.

L’un, el més volcà dels dos, era una immensa mola cònica de casi mil metres d’alçària.
Dissortadament estava també molt apagat, però, vulgues que no, la seva presència imposava.
Mentiria si digués que el veiem des de la finestra de casa. Els mangos i la frondosa vegetació
tropical ens l’amagaven; amb tot, només calia anar una mica més enllà de la cantonada per poder-lo
contemplar. Sovint lluïa un barret de núvols (com aquells del cim d’Estela). Es mantenia sempre allà,
ferm, imponent, majestuós i, en certa manera, desafiant. La solemne sonoritat del seu nom,
“Momotombo”, parlava per sí sola de la capacitat de retronar que havien tingut les seves entranyes.
L’altre volcà però, tot i l’aspecte extern de muntanyota vulgaris que tenia, és el que ens mostrà
descaradament el color, i, qui ho diria, la calor de l’infern indomable que teníem sota els peus.
Quan es conten coses maques, però, cal no córrer massa. Cert és que les forces de la natura sovint
es fan esperar.

El primer que cal fer constar és que el Masaya, que així es deia el segon volcà, tenia dos cràters.
L’un al costat de l’altre, bessons, com un ou de dos rovells. Això pot semblar una niciesa que no
sembla preocupar massa als experts, però a mi, en canvi, sempre em cridà l’atenció. —Aquest —em
deia— és com si en tingués un de recanvi. Dels dos cràters el més famós era el Santiago. I amb raó,
doncs engegava una fumerassa permanent de dimensions considerables. Un centenar llarg de
locomotores de carbó no li haurien arribat al melic. La pluja àcida que escampaven aquests vapors
tel·lúrics superava amb molt la de la central de Cercs en els seus bons temps.

El poble de Nindirí no patia pas per aquests fums. El vent manxava sempre cap a l’altre banda. De
totes maneres però, en la memòria col·lectiva de la seva gent hi bullia el record de la darrera vegada
que la lava havia sobreeixit cap a la seva vessant. Està clar que ara, feia molts anys que de lava res
de res, però el Cristo Negro que desvià miraculosament la darrera riuada de foc, encara és dels més
venerats de la comarca. Llegendes índies d’abans que hi arribessin els conquistadores teixien la
història d’aquest petit poble que, sortosament i malgrat tenir-ne tots els números, no va arribar mai a
ser Pompeia.

Per història divertida, però, hi ha la de fray Blas del Castillo. Cap al 1530, atrevit l’home, pujà fins al
cràter. En veure el bassal de lava roent quedà convençut que el Senyor li havia concedit el privilegi
de poder veure l’infern en directe. La imaginació el desbordà, i com que ja era ben sabut que l’or i el
diable sempre van junts, Fra Blas deduí que el què l’únic que podia produir aquella lava tan roent
només podia ser or. No argent, sinó or! Santa paraula per a un frare conquistador. Imaginar-se el
desenllaç no és gaire difícil. Intentant extreure un culler d’or fos del fons del cràter per poc que hi
deixa la pell!. Qui sap?, potser li escauria ser el patró dels socarrimats.

Malgrat estar en terres que tenen fama de tumultuoses, i estant rodejats de volcans per totes bandes,
els dies tropicals anaven passant amb molta calma i una certa tranquil·litat. Potser l’únic que em
fatiga del tròpic és que els dies no s’escurcen ni s’allarguen. És a dir, cada dia de l’any, a les sis de
la tarda, el sol es pon i s’ha acabat el bròquil. Vulgueu que no, això dona un cert toc de monotonia.
Sortosament un dia el volcà ens distragué d’aquesta monotonia. Arriba l’Imma a casa i em diu: Has
sentit que el Pacaya ha entrat en erupció?, saps que diuen que al Masaya li torna a pujar la lava?
Vaig fer un gest d’incredulitat (feia temps que estàvem a Managua i de terratrèmols encara no
n’havíem sentit cap). He de confessar però que tenia totes les ganes de que la cosa anés de veres.
El cuc de la curiositat il·lusionada se’m remogué per dintre i sembla ser que tres quarts del mateix li
passà a l’Imma. Dit i fet, era fosca nit de quarts de vuit de la tarda però en un tres i no res ja estàvem
enfilant el camí cap al Masaya.

Obrir la tanca d’entrada al Parc Natural (els rodals d’un volcà són sempre reserva ecològica d’interès
nacional) no resultà gaire complicat i arribarem fàcilment en cotxe fins al mirador que hi ha al cantó
sud del cràter. La fumera era terrible i no deixava veure res. La plaça s’havia esquerdat. Era cert, la
cosa es movia! L’emoció anà in crescendo, allò era un moment històric! Bé, allò era un volcà en
erupció, i nosaltres, com si res, estàvem de visita turística a la boca del cràter. Tot el que teníem com
prevenció era una llanterna de vint duros a la mà. No sé perquè, però no recordem d’haver tingut la
mínima sensació de por. Algunes ventades agradoses, ens apartaren el fum i ens deixaren veure la
caldera bullent; la mateixa on havia intentat baixar aquell frare llec segles abans. Deu ni do!
A l’altra banda del cràter algú s’ens havia avançat. Un camí de mil diables voreja el doble cràter i
arriba a l’altre banda del mirador. Recordo que patíem per si s’hi s’havien fet esquerdes més amples
que les rodes del cotxe. Anàrem amb prudència de sotrac en sotrac. Al capdavall del camí les llums
del nostre auto il·luminaren un Land Rover atrotinat i un senyor molt capficat agenollat damunt un
seguit d’aparells escampats per terra. Era el vulcanòleg. Estava nerviós, els ulls li espurnejaven i,
amb el seu accent francès, anava repetint com un dement: “Hasse nueve años que espegaba eso!
Hasse nueve años que espegaba eso!”

El sismògraf portàtil treia una gràfica pitjor que la dels electrocardiogrames dels hospitals. Mireu,
mireu com es belluga, vegeu els sismogrames! —ens digué—. No cal pas mirar l’aparell —vaig fer jo
bo i assenyalant una esquerda que s’anava eixamplant—, guaiteu, guaiteu,... a veure si n’haurem de
sortir per cames... La resposta no fou massa científica: Tant li fa, tant li fa, —digué sense deixar de
controlar els aparells—, nou anys esperant això!, nou anys esperant que es mogués!, això ha de ser
un somni, no m’ho puc creure!, i, ignorant les esquerdes com qui ignora la lluna, continuà delerós
prenent un bon feix de mesures científicament irrefutables del fenomen. Si ara ho expliquem, ja
podeu suposar que, per sort, les esquerdes no varen anar a més. Li vàrem fer companyia una bona
estona compartint emocionats la seva il·lusió. Ens convidà a acompanyar-lo a prendre mesures del
Pacaya, set-cents quilòmetres al nord i ja en terres de Guatemala, però vàrem declinar, car l’endemà,
tant l’Imma com jo tornarem prosaicament als nostres respectius treballs.

Ara, deu anys més tard, quan penso amb tu, estimada Imma, em surt allò de, —... no t’hi amoïnis
noia, “sempre ens quedarà Managua”.
Pep Centelles.
Manresa, hivern del 99.