En opinió de molts lingüistes, el que no té nom no existeix. Si més no, no existeix en la ment dels qui parlen, dels qui utilitzen el llenguatge per a comunicar-se. La presència o manca d'un mot en el nostre vocabulari és significativa de la importància que té el que aquest mot hauria d'identificar.

Pel que fa a les escombraries de les nostres ciutats, els tècnics parlen de residus sòlids urbans (residus sòlids municipals, en termes jurídics) i inclús quan es tracta de demostrar una certa soltesa o expertisse en el tema, n'hi ha que ho anomenen per l'acrònim erraessaú (RSU). La majoria de nosaltres, en la vida quotidiana en diem escombraries, deixalles, brossa, etc., i fins i tot, entre els qui no filen tan prim, encara ho anomenen basures. En algunes contrades de Catalunya es parla del racó i del “pot del racó”, expressions genuïnes que vénen de quan els desperdicis (un altre terme que deu ser barbarisme, ja que només surt a l'Alcover Moll) s'acumulaven pels racons.

Hi havia una època en què era cert allò de “tot s'aprofita”, o quasi tot. A les escombraries només hi anava el que realment no es podia aprofitar per a res: cendres i terregada de l'estufa, cloves d'ou, quatre paperots, unes sabates velles sense cordons i alguna andròmina inservible. A ciutat, però, sempre hi ha hagut, a més, la matèria orgànica, és a dir, les restes de menjar: peles de patata, triadures de mongetes, espines de peix, i altres de similars. Amb tot, així que ens apartàvem del nucli urbà central, la calderada per alimentar les gallines o els porcs era una pràctica molt generalitzada per treure profit a aquesta fracció.

En poques dècades, la deixalla-basura ha crescut molt en quantitat i ha variat totalment la seva composició. No solament a les llars, sinó en totes les activitats urbanes. Pensem, per exemple, en una sala de cinema o en una oficina. La diferència en la quantitat i composició dels residus que es generen ara de fa quinze anys és espectacular. La qualitat del que es llença és un reflex de la societat hiperconsumista que ho genera i podria ser motiu de llargues reflexions.

Els canvis, però, han estat progressius i això ha permès que, per inèrcia, ens quedéssim molts anys instal.lats en el concepte de un sol residu, una sola recollida i un sol abocador o tractament.

En aquest escenari, amb un mot (no importa que tingui quatre o cinc sinònims) en teníem prou. El món del residu urbà s'ha complicat molt. Les deixalles són un problema important a la ciutat i per mil raons cada vegada és més urgent una gestió més acurada.

En el fons, del que es tracta és d'actualitzar aquell reciclatge inicial del “tot s'aprofita” i per això, no hi ha qui ho dubti, cal avançar en el sentit de la recollida selectiva que permeti el reciclatge i la valorització de molts dels components dels residus.

Actualment, els ajuntaments tracten, pel cap baix, amb més de vuit grans tipus de residus: el paper/cartró, el vidre, els envasos, els voluminosos (mobles i trastos vells baixats al carrer), les restes de poda i jardineria, la fracció orgànica i tot el que els ciutadans haurien de portar (molts ja ho fan) a les deixalleries (aquests, al seu torn, es subdivideixen en més d'una dotzena de tipus de residus amb tractaments diferents). El problema rau en el vuitè tipus de residu, perquè no té nom. Si més no, no té nom precís. És el que no serveix per a res, el que no es pot reciclar, el que només molesta i, a sobre, és del que n'hi ha més. És el rebuig! Ens cal popularitzar aquesta paraula que fins ara no necessitàvem. El “rebuig” és simplement la part dels residus que no es pot reciclar.

Si no utilitzem el concepte de rebuig estem cometent la gran imprecisió d'usar la mateixa paraula (residu o els seus sinònims) per designar el conjunt i la part. Així, per demanar la col.laboració de la ciutadania en la recollida selectiva, diem: “les deixalles es componen de paper, vidre, etc., i de deixalles”. La classificació falla. Recollir selectivament és, en el fons, classificar. És a dir, posar cada cosa en el seu cubell. Si no tenim clares les “etiquetes” dels cubells difícilment ho explicarem bé. Si pretenem comunicar-nos amb la ciutadania per reclamar la seva col.laboració, cal popularitzar i divulgar el mot rebuig i, amb ell, el concepte que designa.

Les paraules funcionen bé. El mot residu és encertat, deriva de resta, el que sobra. El seu sinònim “deixalla”, derivat de deixar, d'abandonar, té també un sentit similar. Ara bé, que deixem una cosa perquè ens sobri no vol dir que no tingui valor. El que em sobra a mi no vol dir que no li falti a algú altre. El residu d'una activitat sovint és matèria primera d'una altra. D’altra banda, des de la perspectiva de la comunicació és interessant observar que el concepte rebuig és inherent al de tria o selecció. L'acció conscient de rebutjar es realitza sempre després de triar. Només la paraula ja implica una clara càrrega pedagògica a favor de la selecció.

En l'estructura mental actual hi ha el pot de les escombraries on es llença tot el que no té valor per a nosaltres i negligim totalment el valor que pugui tenir per als altres. Aquest és un esquema de percepcions molt poc favorable a motivar l'esforç domèstic de la selecció en origen. Amb la idea de rebuig contraposada a la de residu/deixalla, es facilita reconèixer el valor potencial de moltes parts dels residus i, per tant, predisposaria a actituds molt més col.laboracionistes.

Cal retornar el seu mot a cada cosa i, per poder-nos comunicar amb eficàcia, cal que cada cosa tingui el seu mot. Hauríem d'aconseguir que la senyora Pepeta, quan parli del seu gendre s'expressi més o menys així: “mira si n'arriba a ser gandul que encara llença les llaunes al rebuig” o “mira si n'és de net i polit que casi no fa rebuig”.