Breus contes vers. La bici xina.

La bicicleta xinesa.  És una creença ben generalitzada que el transport favorit dels xinesos és la bicicleta. En qualsevol cas, si no és el favorit, a ben segur, és el més extés.

Títol:    La bicicleta xinesa
Autor: Josep Centelles i Portella
Data original:    març de 1997     
Idioma original:  català          
Observacions:  de la col.lecció "Breus contes vers"

 

Dels països llunyans i de les societats exòtiques sempre en tenim imatges enregistrades, tòpics trivials, sovint molt enganyosos. Tractant-se de la Xina però, i deixant a part l'arròs, les imatges d'immenses riuades de xinets i xinetes circulant en bici per àmplies avingudes s'ajusta amb precissió a la realitat. Si senyor, milions i milions de xineses i xinesos van per la vida amunt i avall, d'aquí cap allà, barrinant les seves cabòries i amb la bici a l'entrecuix.

Encara us podria dir més, un espectacle especialment sorprenent és la ràpida transformació d'aquestes riuades quan es posa a ploure. Com per miracle, de cada butxaca en surt un iupi, una capelina de plàstic fi, que permet continuar pedalant sense mullar-se massa. Pel devant s'agafen al manillar i per darrera, l'aire els fa volar amb suaus ondulacions. Aquests impermeables son de tots els colors que la tecnologia del plàstic pot donar. Tal és així, que l'allau de ciclistes, suara un xic tristoia (per alguna raó extranya, els tons grisos s'han lligat sempre al comunisme), es converteix en un bigarrat aiguabarreig de iupis rodants que dòna goig de veure fins i tot sota la pluja.

En circunstàncies normals, vull dir, quan no plou, circular entre centenars de xinessos en bicicleta, resulta més fàcil del que a primera vista podria semblar. Vist des de fora, sembla que hagi de fer falta molta pràctica per no ser arrossegat pel corrent. Quan ets dins, en canvi, t'adones que no ets pas com una gota d'aigua a la deriva menada per inpredictibles forces. No, comproves que resulta sumament fàcil girar a dreta o a esquerra, aturar-te o correr més. Fins i tot és possible anar contra corrent. Als incrèduls els diré que ho he practicat diverses vegades. En resum, una volta ets dins, pel fet de pertànyer a la massa no t'en sents esclau. Mantens la individualitat de poder decidir en tot moment el què vols fer, cap on vols anar. La sensació és ben diferent de quan et veus atrapat en una caravana tornant de la platja. Aquí no pots baixar i deixar el cotxe a la cuneta. Ets esclau, no sé si del cotxe o de la caravana, però ets esclau. Cert és que la manca de llibertat sempre m'ha engoixat i puc afirmar que anar en bici per les àmples avingudes de les ciutats xineses dóna una plaent sensació de llibertat. Es va sense pressa; es va, mai tan ben dit, xino xano. La sensació més inquietant és a les crïulles: les diferents venes fluides es trenen i es travessen unes amb altres bo i intercanviant ciclistes. Et sents com un fantasma travessant pareds.

Així doncs i, siguem catalans, tenint en compte que llogar una bici surt per uns 7 tristos iuans al dia, la bicicleta es confirma com el més fabulós estri de transport fins ara inventat. Et posa una ciutat de dos o tres milions d'habitants, literalment a l'abast.

Una de les coses més divertides que es poden fer és agafar una bici, enfilar un carrer ben dret i anar tirant fins que s'acaba la ciutat. Això és el que vaig fer abans d'ahir. Confesso que la curiositat d'urbanista m'hi va ajudar. Com resulta ben normal, la quantitat de ciclistes que m'acompanyaven va anar mimvant poc a poc a mesura que m'allunyava del centre. Els grisos blocs comunistes també es van anar aclarint i quan es començaren a entrellucar uns immensos camps florits de grog, vaig arribar al pont sobre el famós Gran Canal. Val a dir que anava curull de barcasses i l'espectacle es meresqué, de nou, una bona estona de meditació sobre els medis de transport que aporten serenor enlloc nervis i presses.

Però anem al gra, a l'altra banda del pont uns grans edificis amb façanes de vidres llampants m'enlluernaren. Es tractava d'un d'aquests polígons industrials acabats de fer que floreixen a les ciutats de la Xina han. La majoria d'edificis aparentaven buits i casi tots semblaven acabats de construir la setmana passada. Jo, ja tenia la gana feta, potser de tant pedalar i, malgrat a la Xina trobes menjar a tota hora i a qualsevol lloc, vaig témer pel meu estòmag. Així que vaig cercar el típic restaurant de polígon industrial. Ves per on però, em fa l'efecte que tots els polígons industrials del món s'assemblen una mica. En trobar-lo vaig començar el meu acostumat ritual de mirar què mengen a la taula del costat; si et fa el pes, ho demanes amb la gesticulació adient. Aquesta tècnica, a més de fer bastanta gràcia als xinessos, funciona. En aquests cas funcionà tan bé que em convidaren a dinar a la seva taula (de manera que deixaren de ser els de la taula del costat) i començarem a parlar animosament. Ells en xinés, i jo, en català. Ens enteniem bastant bé, no tant perquè el català sigui una llengua molt universal, sinó perquè quan hom hi posa suficient dosi d'il.lusió les coses més difícils esdevenen molt planeres. El més important, però, és descobrir que els xinesos, que parlen tant rar i fan coses tan estranyes, quan somriuen ho fan com nosaltres.

De totes maneres, al cap d'una estona de fer-la petar, els sortí l'esperit pràctic tan reconegut a la seva raça i enviaren un comissionat a cercar un col.lega que destroçava l'anglès com ara jo, això sí, ell ho feia amb l’accent del seu país. La qüestió és que varem entrar en una diferent fase de comunicació que permeté al més espavilat fer-se traduir que em convidava a visitar la factoria on treballava. A bodes em convides! Res podia interessar-me tant. Cames a pedalar i, una volta aparcada la bici a la vora de mil bicicletes més, entràrem en un dels grans edificis de façana de vidre. Per dins també es veia recentment acabat, però solemnement desmantellat. El gran forat del mig de la caixa d'escala encara no tenia el muntacàrregues instal.lat. Pujarem un pis, dos pisos, tres pisos... i totes les plantes estaven buides. Al cinquè però la cosa fou diferent: l'extensa nau estava ocupada ni més ni menys que per una estiba de 765 xinos dibuixant a ploma pelada. Ho feien sobre unes precàries taules de llum, de color grisós deslluit. La "meva factoria" resultà que era una fàbrica de tebeos! L'espectacle era impresionant. Els dibuixos eren del Batman i els clients, els qui encarregaven la feina, americans d'Amèrica del Nord. El treball és de xinos i els xinos són els qui el fan. Una volta més el meu pudor fotogràfic m'impedí treure la càmera de la bossa. Senzillament, hi ha coses que no es retraten, es veuen, es miren, t'impresionen i les gaudeixes en l'efimeritat de la jornada.

El sub-gerent que m'ensenyà la "factoria" (sense gaire variants que taules i més taules, amb xinos i més xinos) em demanà, sisplau, que li enviés algun exemplar del Batman que podés comprar quan tornés al meu pais. Resultà que després de fer-ne tants no n'havia vist mai cap d'acabat! Li vaig prometre amb sinceritat que així ho faria. Haig de confessar però, que si no he complert la promesa és perquè la seva adreça es va perdre amb la meva maleta en el darrer incident aèri de l'any en curs. Per la pèrdua de la maleta em varen indemnitzar bastant bé, però ... al pobre xino, qui l'hi enviarà el tebeo?

A voltes em pregunto: què seria d'aquest nostre món sense uns quants centenars de milions de xinesos treballant a preu fet?

Lluny de l'enyorada Xina.   Març-97

 

{module Related by category|category_id=5}