Breus contes vers. Makumbaià

Makumbaià.  No sé massa com, un dia em vaig trobar tot sol anant en bici pel mig de l'Àfrica ...

Títol:    MAKUMBAIÀ
Autor: Josep Centelles i Portella
Data original:    agost de 1996       
Idioma original:  català          
Observacions:  de la col.lecció "Breus contes vers"

 

MAKUMBAIÀ

No sé massa com, un dia em vaig trobar tot sol anant en bici pel mig de l'Àfrica. Cert que m'hi vaig trobar, però mentida que no sé com. El que no sé massa és el perquè. Fóra molt agosarat voler saber el perquè de tot. Així doncs, recordant una mica el com, us fareu cinc cèntims de quins eren els meus negocis per tals contrades. La realitat és que anava de Mandinare a Makumbaià.

Feia 24 hores que el nom de Makumbaià m'havia fet gràcia, per allò dels xiruqueta-kumbaià, i no em costà gens de memoritzar-lo. De totes maneres el que m'atreia del lloc no era el seu nom, sinó el personatge que anava a visitar: en Musa Jemmah, de l’ètnia dels diolàs, agricultor i complidor curós amb la tradició de la seva terra.

Per arribar a Mandinare havia agafat un taxi de brousse a Lamin pel preu de tres dàlasis. Es tractava d'un atrotinat Land Ròver que, per raons de la ruta, anava de sot en sot amb la tracció a les quatre rodes posada. Semblantment, abans, per arribar a Lamin havia fet fa no fa el mateix, i pel mateix preu, des de Serrakunda. Aquesta vegada però, per manca sots, el 4x4 no havia fet falta. Qui més qui menys sap que Serrakunda és la ciutat més gran de Gàmbia. Per sí sola dobla en habitants a la capital, Banjul, i li fa de gran barri perifèric a una quinzena de quilòmetres de distància.

En Musa m'havia dit que a partir de Mandinare no hi havia altre transport públic llevat del bus de la GPTC (Gambian Public Tranport Corporation) que sortia cada matí del depot de Banjul a trenc d'alba. Normalment em costa llevar-me d'hora, encara que sé prou bé que al tròpic el millor que es pot fer és començar amb la llum del dia i aprofitar la fresca de la matinada. Però aquell dia tenia excusa, estava realment plovent a bots i barrals. Com li agrada fer a l'agost en aquestes latituds. El cert és que vaig optar per renunciar als serveis de la corporació pública gambiana de transport i esperar que el plujam amainés. Això va passar cap als voltants de les vuit del matí. Ara, l'opció era el transport públic de titularitat privada que és, tot cal dir-ho, la norma més general a l'Àfrica. Caldria doncs entatxonar-se, com en llaunes de sardina, en successius vehicles, el millor dels quals fóra xatarra al meu poble. De forma inevitable caldria fer la darrera part del trajecte, de Mandinare a Makumbaià, a peu.

El meu informant havia quantificat la durada del tros a fer a peu en una horeta. Atesa la reconeguda habilitat dels africans per escurçar i allargar el temps com un xiclet, no tenia cap mena de certesa sobre quina seria la durada real del meu passeig. Després de les comprovacions creuades que fan al cas, estava bastant segur que el camí que agafava era realment la carretera que duia a Makunbaià. Així doncs, amb relatiu convenciment vaig iniciar la meva caminada cap al voltant de les onze del matí.

Feia un cel d'aquells estripats, farcit de núvols blancs i esbojarrats que jugaven a cuc amagar amb els raigs de sol. Això dels núvols era d'agrair, car un migdia massa assolellat no és bon amic del caminant. L'atmosfera era nítida i transparent, carregada a no poder més del baf càlid d'humitat que deixen les llargues hores de ruixat. L'intens verd moll de les planúries que s’estenien cap als quatre cantons, s'esqueixava solcat per una veta de roig laterític d'argila africana en forma de carretera fangosa. Els arbres no hi abundaven, però hi estaven ben col·locats i eren de bona talla. De tant en tant un termiter, de l'alçada d'una persona, feia de fita roja al mig de no res. Al mig del món. Al mig de l'Àfrica. També recordo que hi havien ocells cridaires i de colors llampants.

Vaig agafar la marxa que cal en aquestes situacions. Ni molt lenta, no es tractava d'una passejada per fer petar la xerrada amb alguna amistat retrobada, ni massa ràpida. De sobres es sabut que al tròpic no es pot caminar despresa. Senzillament, perquè el cos no ho aguanta. Cal anar a la marxa adequada per tal que la suor que es genera sigui igual a la que es va evaporant. Es tracta de que no calgui eixugar-se els regalims dels polsos. De fet, si es te seny, a segons quines hores, simplement, no es camina. En Joseph Conrad ho tenia ben clar quan escrigué: "gossos, boigs i anglesos son els únics que caminen al migdia sota el sol del tròpic". Atès que no sóc anglès, el meu grau de bogeria venia solament atenuat pels núvols benvolents que ja he esmentat suara.

La incertesa del què trobaria més endavant o la petitesa de mi mateix en aquell entorn desaforat, lluny d'angoixar-me, em produïa aquella dolça sensació del plaer ben dosificat. Tan era així que podria dir que l'única petita incomoditat que aguantava era la d'anar amb sandàlies de plàstic, que si bé resulten ideals per aquestes contrades fangoses, son poc adients per a llargues caminades.

Així de felices me les veia, quan un ciclista m'encalçà per darrera i es posà a caminar al meu costat. No és massa freqüent per aquests rodals trobar-se un tubab, un blanc, caminant tant xiroi pel camí de Makumbaià. Així doncs, l'home, després de la salutació acostumada, em va fer les preguntes de rigor. D'on ets? Com te dius? On vas? De Manresa. Josep. A Makumbaià. He de confessar que respondre la darrera pregunta amb la naturalitat amb que ho vaig fer, com si hi anés cada setmana un parell de cops, em provocà un cert esfereïment intern. El meu acompanyant, en canvi, ho trobà tan normal. Al cap i la fi estàvem sobre la carretera que duia a Makumbaià. Ara ja no en tenia cap dubte.

Està clar que l'home no tenia pressa o, si en tenia, jo li resultava motiu suficient com per fer-se-la passar. Així que decidí fer el viatge al meu pas, bo i portant la bici a mà pel manillar. Li vaig parlar del meu amic, l'agricultor, que naturalment van resultar ser un parent seu llunyà, i varem establir una relaxada conversa sobre no sé quin tema de poca transcendència.

Pel que fa al transport, en Musa ja m'havia explicat que el seu poblet gaudia de la avantatja de tenir unes graveres a la vora. El tema té la seva importància, doncs en el seu anar i tornar, els camions sovint pugen a la gent que fa camí. Encara no feia un quart d'hora que anàvem junts, el meu home, jo i la bici, quan sentirem el soroll d'un camió que s'acostava. Ell em preguntà decidit: can you ride?, és dir, si sabia anar en bicicleta. Dir-li que sí i posar-nos d'acord en que ell agafava el camió i jo em quedava amb la bicicleta va ser tot un. De veres que desconec la raó per la qual va prendre aquesta opció. No crec que li fes mandra pedalar per terreny pla, ni tampoc que fos amic del camioner. Torno a insistir en que això de voler saber la raó de tot és un penós vici europeu. La qüestió és que em vaig trobar tot sol anant en bici pel mig de l'Àfrica.

 

El Salvador, San Salvador, agost 1996

 

{module Related by category|category_id=5}