Qui manarà a l’aeroport del Prat?

Qui manarà a l’aeroport del Prat? Federalistaes o provincians?  Un o dos aeroports hub ? (2008)

 

Autor: Josep Centelles i Portella
Data original:    Setembre 2008                  
Idioma original:  català     
Observacions:  Article adreçat als principals líders poitics del PSC (entre ells el Sr Iceta) cap es va dignar a respondre o a fer algun comentari.  Ni tant sols agraïr l'escrit.
Sumari: Reflexiona sobre la importància per a la economía regional (incluït el Sud de França) de tenir un hub a Barcelona i sobre la mala predisposició de la Ministra Àlvarez respecte a Catalunya.

Saber qui manarà a l’aeroport del Prat es és una de els incògnites més importants per futur proper de Catalunya.

Disculpeu que comenci amb una metàfora militar, no us ho prengueu malament però crec que és vàlida: “l’estratègia és cosa de generals, no de sergents”. Abans l’estratègia era casi sinònim de “a llarg termini”, ara, que amb la globalització digital el temps s’ha encongit tant, sabem que l’estratègia més que llarg termini, és “visió global i lúcida” de la situació. Visió del què és realment important per la gent, no pel país en abstracte. Estratègia és saber distingir, com diuen els anglesos “what really matters”, allò que importa de veritat. Saber distingir aquelles coses amb les que no s’hi pot fer broma. Qui manarà a l’aeroport del Prat és molt important per Catalunya. És molt important per saber si som o no som. O, dit d’una altra manera, és molt important per saber “què som”.

En certa manera, tenir o no “les claus” de l’aeroport és com tenir o no les claus de casa. Ser l’amo o ser el llogater. Et poden fer creure que tens un gran palau. Aquesta és l’habilitat política de “Madrid” (que em perdoni la ciutadania de Madrid) que més d’una vegada va assenyalar en Pujol, “anar a Madrid és enganyós, sempre en tornes content, ... sempre et diuen que sí ... però a l’hora de la veritat ...” Et poden fer creure que posseeixes un gran palau, però ells es queden les claus. Ells es queden amb les decisions estratègiques, amb el que realment importa!

Avui en dia, atesa la posició de Catalunya respecte al món (som un 1 per mil de la població mundial, ni poc ni molt, però déu ni do), la nostra porta al món és l’aeroport. Si en tenim les claus, ho podrem fer bé o malament, però si deixem les claus a Madrid ... haurem fet abandó de la nostra responsabilitat, i si no ens ho fan bé, cosa molt provable, serà culpa nostra. Haurem acceptat ser subordinats, haurem deixat de ser “federals” per a ser provincials. Haurem acceptat que no en som els amos. Que no som els amos del fruit nostre treball ... dels nostres esforços. Ningú ens ha regalat res, ho hem construït nosaltres. Per què hi han de decidir uns altres?

No som ni serem independents. Avui en dia els únics independents són les tribus encara no contactades de les jungles tropicals a Irian Java o a l’Amazonia, i sembla ser que n’hi ha varies. A la resta de l’humanitat no hi ha ningú independent (ni Cuba, que té l’aigua de l’Havana privatitzada), tots som interdependents. Del què es tracta és de controlar al màxim aquesta interdependència. La “clau” de l’aeroport, es pot argumentar, està com a mínim al mateix nivell d’importància que el sistema de finançament. Hi dediquem els mateixos esforços?

Hi ha un paquet d’interdependències molt notori que és el de les dependències amb el capital financer. Qualsevol analista i qualsevol polític lúcid reconeix avui la dependència de la política respecte de les grans corporacions lligades al capital financer multinacional. Ja no hi ha qui negui aquesta interdependència, oi més ara després de la cisis financera internacional. Dit sigui de pas, volem i necessitem polítics/ques que siguin conscients d’aquesta interdependència. No cal que la proclamin i l’esmentin a cada moment, però sí cal que la coneguin i la sàpiguen analitzar.

Avui, l’aeroport de Catalunya depèn en molt bona part del capital privat en forma de companyies i aliances aèries. Dins d’aquest món, IBERIA (els grups financers que en són accionistes) n’és el més afectat i el més interessat. Tot apunta a que els interessos dels accionistes d’IBERIA no concorden en absolut amb els interessos de Catalunya. I que s’ho apuntin els independentistes, en el món actual no tot, ni de bon tros, està en mans dels estats. Tota gran companyia aèria cerca el monopoli (o el domini monopolistic) territorial. El somni de tota companyia aèria és una aliança “hub” amb un territori-mercat com més ampli millor. El Govern espanyol, en èpoques de l’Aznar, va decidir construir l’aeroport d’Espanya (no un gran aeroport, sinó l’aeroport!) a Madrid i hi va posar molts diners, tants com la meitat de tota la inversió d’AENA de 20 anys![1] Amb els diners de tots, també amb els dels catalans, va decidir fer una inversió megalomaníaca a la T-4. Això ho va fer amb plena sintonia amb els seus amics accionistes d’IBERIA que en resulten els més beneficiats. A IBERIA li interessa tot llevat de retallar territorialment el seu mercat ”natural” que està centrat a Madrid i que vol abastar el màxim de territori i de clients potencials. Mitjançant operacions d’enginyeria societària i financera crearà companyies subsidiàries, semi-dependents i mantindrà aliances amb grups per controlar, com una lloca, tots els pollets perifèrics. Així és com inevitablement veuen Catalunya els accionistes d’IBERIA, com un pollet perifèric bastant important per la quota de mercat que té, però tenint clar que on “fan caixa” es quan es passa per Madrid.

Hauríem de ser capaços de fer entendre al Gobierno de España (en mans de Zapatero) que Espanya, no uns quants accionistes, sinó tota la ciutadania espanyola, anirà millor amb dos grans aeroports que no pas amb un de sol. Hauríem de saber convèncer al Govern d’Espanya que es diu d’esquerres, que a tot el món desenvolupat els mercats estan regulats per a evitar els abusos monopolistics i per defensar als usuaris. Hauríem de saber explicar que aquesta és la diferència entre dretes i esquerres, estar al servei del gran capital o al servei de la ciutadania. Hauríem de saber explicar al Zapatero que el món s’articula avui en base a les grans ciutats (que al igual que les cases, tenen una porta per a relacionar-se amb el món, que es diu aeroport) i que és millor negoci per a Espanya tenir dues grans ciutats que no tenir-ne solament una. Hauríem, de saber explicar que Tolosa, Perpinyà, Marsella, etc. també poden formar part del territori d’influència de Barcelona. Que per això estem a l’Unió Europea. Que tot això no es basa en idees imperialistes, sinó en el reconeixement el i control fins a on es pugui, de les interdependències del món actual. Hauríem de saber explicar tot això. Això és federalisme! Però és evident, per explicar bé una cosa el què primer cal fer és tenir-la clara.

Estic desanimat respecte a la capacitat nostra d’explicar aquestes idees a Espanya. És obvi que en Pasqual Maragall, que té molt clares totes aquestes idees, va fracassar en explicar-les (d’aquí la la seva crisi amb Zapatero). Però també és obvi que el nomenament de nou de Magdalena Álvarez com a ministra de Foment significa que no hi ha hagut ningú del PSC capaç d’explicar a Zapatero aquestes coses. No es tracta d’agafar a la Ministra de cap d’esquila. La premsa i la política d’oposició se les va tenir contra ella pels problemes de les obres de l’AVE amb les Rodalies. En aquest tema, pobre senyora, no hi tenia cap culpa (ni mèrit) perquè es tractava de decisions preses molt temps enrere i a més preses en consens pels tres nivells governamentals, Govern Central, Generalitat i Ajuntament de Barcelona i els tres partits més notoris (PP, CiU i PSC). Com a màxim es tractava de problemes de l’execució de les obres, és a dir, de problemes merament tàctics. El tema és ben diferent quan es tracta de veure qui ha de tenir la “clau” estratègica de l’aeroport del Prat. El problema rau en com aquesta ministra entén el problema i com l’enfronta.

De moment els indicis que tenim no són gaire encisadors. El que coneixem de l’actitud d’aquesta ministra (que, recordem-ho, pren decisions que ens afecten a tots) és que a principis d’octubre del 2007 declarava d’iniciativa pròpia que no tant sols no s’havia llegit el llibre d’en Germà Bel suara citat, sinó que no tenia cap intenció de llegir-lo. Algunes frases textuals i insistents de l’entrevista al programa la Nit al Dia del 3 d’octubre del 2007 són prou simptomàtiques:

  • ... ni siquiera lo he leido, ni creo que haya lugar a plantearlo ...
  • este señor es un “opinador como muchos otros ... y por otro lado tampoco sus opiniones no me parecen de mayor importancia
  • no voy a entrar en un libro que ha escrito un señor ... hay miles de libros ...
  • su opinión no tiene la menor importancia ...” però no l’ha llegit!!!

Suposem que els assessors de la ministra s’han llegit els “milers” de llibres que es publiquen cada mes a Europa sobre economia aeroportuària i han considerat que el del Germà Bel no val la pena, tot i que l’autor és un reputat catedràtic, ex-diputat del seu propi partit i ponent principal de la famosa trobada del IESE de la tardor del 2006. Ni que fos per a quedar bé hauria pogut dir que no compartia l’opinió del llibre, o que no l’havia llegit però que el llegirà con mucho interés, etc. Però aquest vanagloriar-se de la pròpia ignorància (que es pot qualificar ben bé de prepotència) i el menyspreu que mostra per les opinions dels demés ... fan dubtós que estigui oberta a contemplar la possibilitat de que Espanya aniria millor amb dos grans aeroports que amb un de sol. Que els governs estan per a regular els mercats en benefici de tota la col·lectivitat i no deixar-los simplement al servei dels interessos dels grans accionistes. No sembla que aquesta mentalitat copsi massa bé el què és i pot ser Europa. Sembla més aviat una mentalitat decimonònica, de centralisme i del ¡Santiago y cierra España! que deu compartir amb el President del Congrés (Sr. Bono).

Per no ser esclaus de la inèrcia del “peix al cove” del pujolisme hauríem de saber explicar aquestes coses. En serem capaços?

Josep Centelles i Portella

Setembre 2008

 


[1] Veure “Aeroports i poder” de Germà Bel i Xavier Fageda (edicions 62, Barcelona 2007). Madrid concentra el 52% de tota la inversió d’AENA entre 1985-2005.

 

{module Related by category|category_id=9}